Cavalcada

La cavalcada de Reis a Vila-real, el meu poble té un caliu especial. Supose que perquè és la nostra, la viscuda, la dels records infantils i la dels primers records com a pare -sentint com el meu fill entusiasta, pujat als meus muscles, m'estirava els cabells sense adonar-se'n pres per l'emoció d'un Tirorí desganyitat. El Tirorí, el cant que la fa particular, ompli la nit de veus de benvinguda i d'il·lusió.

Però ahir la cavalcada a Vila-real em va resultar trista. Ho senc. Pobra. Potser la crisi té molt a veure: és preferible guardar per donar als que no tenen en aquest temps. I d'això els antonians en saben més que prou. Potser pensava en la il·lusió dels ulls de xiquetes i xiquets que ompien una plaça, trista, freda i inhòspita i el contrast amb l'ambient que es respirava. Potser estava afectat per una organització fèrria i plena de tanques grogues que convertien l'escenari inhòspit en una mena de corsé per al poble, per la gent que s'arrimava.

Ni el caliu que van intentar repartir els reis entre els menuts de les primeres files va ser suficient, ni la il·luninació hortera, ni les veus cridaneres de les nadales que omplien el buit i la fredor: música de centre comercial en campanya cantada per veus estridents i nonyes (es pot dir nonyes?), ni el castell de focs xinesos...

No eren les mancances el que em preocupava ni el que em feia sentir tristor. Sobrava el senyor alcalde fent-se fotos acompanyat pel regidor del ram -es veu que l'ofici d'alcalde a este poble és fer-se fotos-, sobrava que la resta de la corporació romanguera oculta a les fosques, no siga que isquen a alguna foto i se sàpiga que existeixen, sobrava l'ús partidari, aprofitós, hipòcrita, ranci i estúpid al fi, d'una nit màgica i única.

Només el Tirorí trencava la fredor nocturna i la manca de pressupost i de classe. El cant és barat i altres coses no es poden comprar.

Públic / Privat

Amb això no es juga! Quan, per desgràcia, et convertixes en usuari de les instal·lacions i serveis de la sanitat pública, te n'adones de quan manca perquè el servei siga això un servei i no un problema afegit a la malaltia o el malestar dels usuaris. Dels resultats finals no em queixaré, seria injust negar que algunes coses han millorat -entre elles la salut dels malalts que m'hi han fet usuari de retruc- mentre que altres cada vegada són més i més deficients.

He hagut de passar algunes nits a les sales d'urgències de l'Hospital de la Plana. He vist retalls de diari fotocopiats penjant de les parets i cantant les excel·lències del centre -un dels vint millors d'Espanya diu el paperet- i no he pogut resistir de caure en la temptació fàcil de preguntar-me com seran els pitjors... I és que no és bo que un malalt carregat d'anys i de parxes al cos haja de passar la nit assegut a una cadira articulada amb un renyó a punt d'esclatar i que l'únic remei siga esperar. No és bo que compartisca un box amb un altre pacient d'una malaltia respiratòria i amb dos familiars assegudes a una cadira sense més feina que esperar. No és bo que els especialistes no apareguen en tota la nit. Es veu que per la nit, a urgències, només es pot esperar. Esperar dues hores a una sala d'espera a ser atés, esperar tota la nit la presència del metge que necessites, esperar que un llit es buide per ocupar-lo calentent encara, esperar que tinguem sort i damunt no et contesten malament. I clar que esperem, esperem que no siga res... com solem dir.

Els desesperats són molts: pacients, familiars i personal sanitari. Metges d'urgències, imfermers i imfermeres, cel·ladors i cel·ladores, auxiliars, personal de neteja, conductors d'ambulàncies, esperen, esperen i esperen... Esperen, ben esperançats, que no acudisquen molts malats a la secció -estan atenent el doble de pacients de la capacitat que té el servei d'urgències-. Esperen que els metges especialistes acudisquen i no haver de donar explicacions a coses inexplicables. Esperen que algú se'n recorde que ells són persones i necessiten algunes atencions, també, entre elles algun descans. Esperen saber on han de treballar cada dia...

-¿Donde vas hoy?
- A quirofanos...
- Al todo a cien...
- (riure irònic) A las rebajicas.

És textual, per això n'he mantingut la llengua. Em va sorprendre tant la conversa entre dos imfermers a les 8 del dematí que la vaig aprendre de memòria.

Després de tot això, quan pense en els plans de l'Esperanza Aguirre i els seus consellers, m'esgarrife... Espere, també es qüestió d'esperança perquè confiança en tinc poca, que Camps i els seus consellers no s'apunten al dia següent a la privatització de la sanitat. Més privatitzada encara.

Supose que explicar-los a una i l'altre que la sanitat és un dret i no un negoci no servira de massa.

dooH niboR (o siga del revés)

A la història de la literatura popular trobem herois que, liant-se la manta al cap, tiren pel carrer del mig i es dediquen a delinquir en nom de la justícia. Paradoxa? Roben als rics per repartir als pobres. No sé si hui la pràctica és habitual. Però hi ha algunes altres.

Hui quan he obert les pàgines del diari de major difussió a la nostra província, he obert també els ulls com a plats. Campanya nadalenca a la ciutat: els comerciants, no tinc clar si amb la col·laboració de l'Il·lustríssim, pagaran hores d'aparcament al que hi ha a la plaça, al que havia de tenir damunt Jaume I. Han arribat a un acord amb l'empresa LUBASA -no diu el cost de l'acord- per tal que els clients utilitzen de manera gratuïta les seues instal·lacions.

Fa uns dies en acord plenari -que com quasi tots els acords plenaris de pes, en la darrera època, pren l'equip de govern fent ús del seu poder arrollador, sense cap recolzament- fa uns dies deia, es creava al centre de la ciutat una zona blava de pagament, segons es deia "a petició dels comerciants". O siga, els clients dels comerços del centre han de pagar a la zona blava una quantitat que revertirà, d'alguna manera a les arques municipals. O siga, pagarem per estacionar a la zona centre i no pagarem, durant uns dies, al parquing del no Rei. Cobrarà l'Ajuntament i cobrarà LUBASA a través de l'acord -o deixarà graciosament les places de la plaça?- O siga, pagarem els ciutadans, l'Ajuntament i els comerciants. O siga, uns pagarem i pagarem, uns altres cobraran i pagaran i uns altres només cobraran.

Jo, en aquest moment, ja no sé on passe! Me'n vaig a llegir Robin Hood, seguramet m'agradarà més.

Paradigma

Estem en crisi. Com veieu comence original. Doncs sí, la cosa és séria i cada vegada hi ha més necessitat d'imaginació per veure què cony fem amb els mercats i què ens inventem per cercar nous mitjans de subsistència. Sembla que el totxo i els edificis-fong -que apareixien de la nit al dia- ja no tornaran a animar la vista ni les butxaques.

En els miracles crec poc. O siga que no és previsible que la cosa s'anime amb cap vareta màgica. Tornarem a veure èpoques de bonança i de creixement desbocat? Pinta malament.

El pitjor de tot és que, animats per la disbauxa i ofegats per les lleis sacrosantes del mercat i les pressions dels acords internacionals, hem deixat perdre els tarongers i les hortes i els hem convertit en camps d'esbarzers i esquelets que sostenen fruites esgrogueïdes que ballaven fa uns mesos al rum-rum de grues i formigoneres... Tampoc no podem mirar enrere i buscar el remei de fraus i cavallons.

Què farem ara amb tant de PAI promés? Què amb els concerts previs que imaginaven futurs de 100.000 i 150.000 ànimes vagarejant entre parets i fums? Què amb ciutats meravelloses imaginades al socaire de la construcció imparable? No conteste perquè no vull deixar anar la frase que se m'ocorre perquè acaba en cul i no es cosa que ningú en prenga per allà on no vol.

Algú haurà de defensar que créixer al ritme que creixíem acaba amb tot. D'on es trauen els recursos sense esquilmar la Terra? No és un suïcidi? Haurem de recórrer als desitjos que han presidit les grans revolucions i dibuixar la nostra: imaginació al poder.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Hui, circulant pel meu poble, he trobat una estampa impagable. A la porta d'una immobiliària, buida per dins, he vist una cadira baixeta. Damunt, un caixò ple de taronges per a vendre. He recordat les velles cases de la ciutat amb la cadireta a la porta oferint ara carabassetes, ara tomaques, bajoques o taronges. La foto de la immobiliària amb cadireta i taronges m'ha semblat paradigmàtica.

Colomer

Hui he estat en un acte de presentació del candidat a la secretaria provincial del PSPV. Han ressonat com a canons dos paraules: compromís i honradesa.
El ressó no era per les paraules, era pels fets. Era allò que tothom coneix de Francesc, el compromís i la honradesa. Però jo he vist molt més amagat entre les línies del seu discurs. I per què no ho he de dir? He sentit molt més.
Esoltant el seu discurs he sentit una emoció que m'ha fet recordar els anys joves de compromís en mil i una causes, m'ha dut als discursos de l'esquerra compromesa amb la societat, m'ha emocionat des del primer paràgraf agraint el "detall" el "regal" de la presència dels concurrents fins a la darrera cita de Marti i Pol "Tot està per fer, tot és possible".
Compatisc amb ell la tossuderia en posar els valors, els vells valors de llibertat, igualtat, fraternitat i justícia social, en el centre de tota acció humana i -per coherència- enmig de l'acció polítca. És més, estic convençut, plenament convençut, que a Colomer el guien aquests valors en la vida quotidiana i per això els defensa i els propaga amb tots els mitjans de què és capaç. Accepta els reptes polítics per posar-los en pràctica i lluitar per la transformació de la societat.
Un dia, uns polítics de partits diversos, i de signes potser no tan diversos, en una tertúlia pública, em deien que allò de l'esquerra i la dreta ja no existia... Vaig defensar d'alguna manera aquests valors que hui m'han tornat a emocionar. Em van dir que sonava antic...
Si això és ser antic, vull ser antic, vull trencar-me la cara per defensar l'antigor: vull seguir sent d'esquerres. Com Colomer.