Paradigma

Estem en crisi. Com veieu comence original. Doncs sí, la cosa és séria i cada vegada hi ha més necessitat d'imaginació per veure què cony fem amb els mercats i què ens inventem per cercar nous mitjans de subsistència. Sembla que el totxo i els edificis-fong -que apareixien de la nit al dia- ja no tornaran a animar la vista ni les butxaques.

En els miracles crec poc. O siga que no és previsible que la cosa s'anime amb cap vareta màgica. Tornarem a veure èpoques de bonança i de creixement desbocat? Pinta malament.

El pitjor de tot és que, animats per la disbauxa i ofegats per les lleis sacrosantes del mercat i les pressions dels acords internacionals, hem deixat perdre els tarongers i les hortes i els hem convertit en camps d'esbarzers i esquelets que sostenen fruites esgrogueïdes que ballaven fa uns mesos al rum-rum de grues i formigoneres... Tampoc no podem mirar enrere i buscar el remei de fraus i cavallons.

Què farem ara amb tant de PAI promés? Què amb els concerts previs que imaginaven futurs de 100.000 i 150.000 ànimes vagarejant entre parets i fums? Què amb ciutats meravelloses imaginades al socaire de la construcció imparable? No conteste perquè no vull deixar anar la frase que se m'ocorre perquè acaba en cul i no es cosa que ningú en prenga per allà on no vol.

Algú haurà de defensar que créixer al ritme que creixíem acaba amb tot. D'on es trauen els recursos sense esquilmar la Terra? No és un suïcidi? Haurem de recórrer als desitjos que han presidit les grans revolucions i dibuixar la nostra: imaginació al poder.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Hui, circulant pel meu poble, he trobat una estampa impagable. A la porta d'una immobiliària, buida per dins, he vist una cadira baixeta. Damunt, un caixò ple de taronges per a vendre. He recordat les velles cases de la ciutat amb la cadireta a la porta oferint ara carabassetes, ara tomaques, bajoques o taronges. La foto de la immobiliària amb cadireta i taronges m'ha semblat paradigmàtica.