Públic / Privat

Amb això no es juga! Quan, per desgràcia, et convertixes en usuari de les instal·lacions i serveis de la sanitat pública, te n'adones de quan manca perquè el servei siga això un servei i no un problema afegit a la malaltia o el malestar dels usuaris. Dels resultats finals no em queixaré, seria injust negar que algunes coses han millorat -entre elles la salut dels malalts que m'hi han fet usuari de retruc- mentre que altres cada vegada són més i més deficients.

He hagut de passar algunes nits a les sales d'urgències de l'Hospital de la Plana. He vist retalls de diari fotocopiats penjant de les parets i cantant les excel·lències del centre -un dels vint millors d'Espanya diu el paperet- i no he pogut resistir de caure en la temptació fàcil de preguntar-me com seran els pitjors... I és que no és bo que un malalt carregat d'anys i de parxes al cos haja de passar la nit assegut a una cadira articulada amb un renyó a punt d'esclatar i que l'únic remei siga esperar. No és bo que compartisca un box amb un altre pacient d'una malaltia respiratòria i amb dos familiars assegudes a una cadira sense més feina que esperar. No és bo que els especialistes no apareguen en tota la nit. Es veu que per la nit, a urgències, només es pot esperar. Esperar dues hores a una sala d'espera a ser atés, esperar tota la nit la presència del metge que necessites, esperar que un llit es buide per ocupar-lo calentent encara, esperar que tinguem sort i damunt no et contesten malament. I clar que esperem, esperem que no siga res... com solem dir.

Els desesperats són molts: pacients, familiars i personal sanitari. Metges d'urgències, imfermers i imfermeres, cel·ladors i cel·ladores, auxiliars, personal de neteja, conductors d'ambulàncies, esperen, esperen i esperen... Esperen, ben esperançats, que no acudisquen molts malats a la secció -estan atenent el doble de pacients de la capacitat que té el servei d'urgències-. Esperen que els metges especialistes acudisquen i no haver de donar explicacions a coses inexplicables. Esperen que algú se'n recorde que ells són persones i necessiten algunes atencions, també, entre elles algun descans. Esperen saber on han de treballar cada dia...

-¿Donde vas hoy?
- A quirofanos...
- Al todo a cien...
- (riure irònic) A las rebajicas.

És textual, per això n'he mantingut la llengua. Em va sorprendre tant la conversa entre dos imfermers a les 8 del dematí que la vaig aprendre de memòria.

Després de tot això, quan pense en els plans de l'Esperanza Aguirre i els seus consellers, m'esgarrife... Espere, també es qüestió d'esperança perquè confiança en tinc poca, que Camps i els seus consellers no s'apunten al dia següent a la privatització de la sanitat. Més privatitzada encara.

Supose que explicar-los a una i l'altre que la sanitat és un dret i no un negoci no servira de massa.