Cavalcada

La cavalcada de Reis a Vila-real, el meu poble té un caliu especial. Supose que perquè és la nostra, la viscuda, la dels records infantils i la dels primers records com a pare -sentint com el meu fill entusiasta, pujat als meus muscles, m'estirava els cabells sense adonar-se'n pres per l'emoció d'un Tirorí desganyitat. El Tirorí, el cant que la fa particular, ompli la nit de veus de benvinguda i d'il·lusió.

Però ahir la cavalcada a Vila-real em va resultar trista. Ho senc. Pobra. Potser la crisi té molt a veure: és preferible guardar per donar als que no tenen en aquest temps. I d'això els antonians en saben més que prou. Potser pensava en la il·lusió dels ulls de xiquetes i xiquets que ompien una plaça, trista, freda i inhòspita i el contrast amb l'ambient que es respirava. Potser estava afectat per una organització fèrria i plena de tanques grogues que convertien l'escenari inhòspit en una mena de corsé per al poble, per la gent que s'arrimava.

Ni el caliu que van intentar repartir els reis entre els menuts de les primeres files va ser suficient, ni la il·luninació hortera, ni les veus cridaneres de les nadales que omplien el buit i la fredor: música de centre comercial en campanya cantada per veus estridents i nonyes (es pot dir nonyes?), ni el castell de focs xinesos...

No eren les mancances el que em preocupava ni el que em feia sentir tristor. Sobrava el senyor alcalde fent-se fotos acompanyat pel regidor del ram -es veu que l'ofici d'alcalde a este poble és fer-se fotos-, sobrava que la resta de la corporació romanguera oculta a les fosques, no siga que isquen a alguna foto i se sàpiga que existeixen, sobrava l'ús partidari, aprofitós, hipòcrita, ranci i estúpid al fi, d'una nit màgica i única.

Només el Tirorí trencava la fredor nocturna i la manca de pressupost i de classe. El cant és barat i altres coses no es poden comprar.